Manifest

Per la sobirania energètica

El model econòmic en el que vivim es sosté sobre una base material que consisteix, principalment, en l’extracció i combustió de recursos fòssils (petroli, gas, urani i carbó), que permeten l’obtenció del que fins fa poc era energia barata i abundant. Aquest mètode de producció s’ha demostrat a la vegada insostenible -degut a la no renovabilitat dels recursos que utilitza- i generador de forts impactes, tant al medi com a les persones.

L’energia, vector satisfactor de les necessitats més indispensables, ha esdevingut un recurs mercantilitzat, i el seu accés no es basa en criteris d’equitat i justícia social i ambiental sinó en criteris lucratius. La crisi econòmica que estem vivint, propiciada en bona part pel propi esgotament dels recursos fòssils, ha visibilitzat els impactes sobre les persones que té aquesta concepció de l’energia, abocant, només a Catalunya, a més del 13% de la població a viure en situació de pobresa energètica.

Els mateixos criteris de benefici econòmic són els que expliquen com és que vivim en un territori amb gran potencial d’aprofitament de fonts energètiques renovables i, en canvi, els recursos que s’utilitzen són d’aquells racons de la Terra que ofereixen una millor relació cost-benefici per a les empreses que els exploten, convertint-nos en un país depenent energèticament. A més, molts costos (monetaris o no) relacionats amb l’extracció d’aquests recursos són externalitzats, i sovint deixen una empremta de contaminació, degradació ambiental, explotació laboral, violència i pobresa als països exportadors.

Avui vivim una nova fase en la que l’encariment dels recursos fòssils i les noves tendències d’especulació sobre el territori en el context de la crisi financera, promouen l’extracció de les últimes reserves disponibles, amb noves tècniques d’extracció fins ara inviables. L’aparició del fracking i l’extensió de les exploracions i explotacions d’hidrocarburs al litoral de casa nostra i d’urnai a l’Alta Anoia no responen a demandes ciutadanes ni tampoc hi revertiran positivament. Actualment no tenim capacitat de control ni decisió sobre els mitjans de producció energètics: enlloc de ser capaços de decidir què, com, quant i per a què volem utilitzar l’energia, a dia d’avui som mers clients de serveis energètics.

Per la seva banda, el model de desenvolupament que hem estat seguint no és aliè a aquestes variables. Sota el paradigma de creixement infinit i energia “barata”, la variable de la sostenibilitat ha tingut un paper residual en les polítiques d’ocupació del territori. La distribució geogràfica de les activitats productives i les polítiques urbanístiques són totalment contradictòries des d’una òptica d’estalvi i eficiència energètica. El transport representa un 40% del consum energètic a Catalunya, i a tot el món és responsable d’una quarta part de les emissions de CO2. D’aquest transport, la pràctica totalitat es realitza mitjançant la combustió del petroli, recurs que segons la pròpia Agència Internacional de l’Energia va assolir el seu pic de producció l’any 2006.

Creiem que és no només necessari sinó imperatiu treballar per superar la situació actual. Cal posar sobre la taula el model social que volem construir per a les properes dècades, ja que això definirà les necessitats materials associades a ell. Considerant els impactes i les desigualtats que genera el model de producció actual, apostem per un canvi profund de paradigma, basat en els següents criteris:

– Democràcia: hem de ser capaços de decidir què produïm, com ho produïm i, sobretot, per a què ho produïm. La generació d’energia ha de respondre en primer lloc a criteris i necessitats socials col·lectivament identificats.

– Control social dels mitjans de producció: lluny dels mètodes oligopòlics dominants, interessats en promoure consums tant elevats com sigui possible, el control de la producció energètica ha de ser gestionat des d’una òptica no mercantilista, apostant per gestions públiques i/o comunitàries en la construcció dels béns comuns.

– Sostenibilitat: els recursos fòssils, finits a la vegada que contaminants, no són una opció de futur. Cal apostar per les energies renovables de manera ferma i considerar les seves capacitats i característiques, dibuixant el camí cap a la sostenibilitat del sistema. Així mateix cal un tancament urgent i definitiu de les centrals nuclears del nostre país per tal d’evitar qualsevol possibilitat de reviure catàstrofes com la de Txernòbil o Fukushima. Les centrals nuclears de casa nostra es troben envellides i molt degradades: només a Catalunya acumulen més de 221 problemes de funcionament des del 2005, on la majoria corresponen a l’edifici de contenció i a l’edifici i sala de control.

– Decreixement energètic: Les energies renovables tenen un potencial suficient per cobrir les necessitats energètiques bàsiques de la humanitat, però no les de l’actual sistema de producció i de consum dels països enriquits, molt intensiu en energia en molts sectors que no redunden en el benestar social i ambiental. Cal  canviar radicalment el model de creixement que ens ha portat a la situació energètica i econòmica actual i apostar per un decreixement energètic sostenible en aquests països, en el qual les energies renovables poden garantir prioritàriament les necessitats socials més bàsiques.

– Arrelament al territori / descentralització: com a condició indispensable per al compliment de tots els criteris anteriors, i en contraposició al model d’acumulació que suposen els mitjans de producció actuals, el model energètic s’ha d’impulsar des de baix, i això implica defugir de receptes úniques i de grans solucions màgiques. L’heterogeneïtat i diversitat de propostes locals adaptades al seu entorn són la millor garantia de transició cap a un nou model energètic.

En definitiva, apostem per caminar cap a una sobirania energètica, concepte que integra tots els elements anteriors, com a únic camí possible per a avançar cap a la plena igualtat, respecte als drets humans i harmonia amb el medi.

Anuncis

Un pensament sobre “Manifest

  1. Em sembla que és un bon punt de partida aquest manifest, però també penso que cal avançar molt més enllà en el terreny polític i ideològic… Per exemple, és important tenir en compte que el decreixement és incompatible amb l’economia de mercat capitalista en que ens trobem:

    “Les principals teories d’anàlisi econòmic, la clàssica i la marxista, estableixen que ens trobem en un sistema econòmic menat pel creixement continuat; la història contemporània ho corrobora, constatant, en els darrers dos segles, una invariable tendència d’expansió econòmica, només interrompuda per passatgeres i indesitjades crisis sistèmiques. Així mateix, l’objectiu central i declarat del sistema d’economia de mercat capitalista, des del seu establiment a finals del segle XVIII, no és altre que l’augment de la producció i el consum, el desenvolupament de les forces productives, l’increment del Producte Interior Brut. Dins d’aquesta estructura econòmica caracteritzada per la competència, totes les empreses i els Estats es troben imperiosament obligats a vetllar pel seu propi creixement econòmic sota pena de quedar fora de joc, és a dir, d’entrar en fallida i en dissolució. Si no s’assoleix el creixement s’agreugen acceleradament les problemàtiques socioeconòmiques (augment de l’atur, destrucció dels serveis públics i prestacions socials, increment de la disparitat econòmica, etc.) ja que, per la seva pròpia naturalesa, el sistema mercantil no encaixa saludablement una situació de no-creixement i, menys encara, de decreixement. El sector financer és el que més ràpidament i acusada pateix la manca de creixement ja que és qui més s’arrisca en el present a l’espera del creixement futur. Això no significa, tanmateix, que el sector financer sigui, com de vegades s’ha sostingut, la causa del creixement, sinó que, senzillament, és un subsistema econòmic que s’ha tornat extremadament addicte al creixement, dins d’un sistema constitutivament menat per aquesta dinàmica motriu.”

    “Certament, el decreixement econòmic, és a dir, la reducció de la magnitud de l’economia, la localització de l’activitat econòmica, la disminució dels estàndards de consum que els països rics han ostentat durant les darreres dècades, en si mateix, seria benigne per a tots nosaltres i per als ecosistemes que ens sustenten. Per tant, la davallada energètica mundial i el consegüent decreixement forçós, podria semblar, des d’aquesta perspectiva, una bona notícia. Però la qüestió no és tan senzilla ja que, tot i que el decreixement sigui desitjable en si mateix, no ho és dins dels marcs del sistema socioeconòmic establert. Dins dels marcs de l’economia de mercat capitalista, tal com hem comentat, el decreixement dóna lloc a una crisi sistèmica que comporta nefastes conseqüències per a la immensa majoria de la població; desencadena una accelerada degradació de les condicions de vida de cada cop més milions de persones, incrementant dràsticament la pobresa, l’exclusió, la desigualtat, l’atur, la precarietat dels serveis i prestacions socials i també, en conseqüència, l’autoritarisme de l’Estat per mantenir en funcionament un sistema decadent.”

    Fragments de “Comentaris sobre el declivi energètic mundial i el “període especial” cubà”
    (Blai Dalmau, 2013)
    http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/comentaris-sobre-el-declivi-energetic.html

    Salutacions i endavant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s